Voldria viure sense fe. La meva fe no mou montanyes. Al màxim, remou obscenament les meves pròpies misèries. I sobretot, calla. Sí, és una fe muda o que fingeix ser muda. Però no ho és. Mil vegades l'he vista murmurar de mi amb el silenci, però quan jo vull tocar-la, ella calla. Calla, calla sempre. És una fe impredictible i per tant, impresentable.
Jo no puc dir que per a mi és una qüestió de fe. És una qüestió de mi mateix. És qüestió de fe que encara tingui fe. I ni si per quant de temps tindré fe. Potser demà em despertaré sense fe; o potser moriré màrtir de la meva fe. Mil vegades m'he dit que això sona ridícul, però la fe és la fe, tot i que no mogui muntanyes, ni rèpliques i menys encara carícies.
Si us dic que visc sense fe, us mentiré. No puc viure sense. Però tampoc no hi puc creure. Només sé fingir que no la conec, però ella -la molt puta- m'espera totes les nits enrere les meves palpebres. I bé sap ella que sempre hi vinc, al seu silenci.
Querría vivir sin fe. Mi fe no mueve montañas. Como máximo remueve obscenamente mis propias miserias. Pero, sobre todo, calla. Sí, es una fe muda o que finge ser muda. Pero no lo es. Mil veces la he visto murmurar sobre mí con el silencio, pero cuando yo quiero tocarla, ella calla. Calla, calla siempre. Es una fe impredecible y, por tanto, impresentable
No puedo decir que para mí sea cuestión de fe. Es cuestión de mí mismo. Es cuestión de fe que aún tenga fe. Y ni sé durante cuánto tiempo tendré fé. Tal vez mañana me despierte sin fe, o quizá moriré mártir de mi fe. Mil veces me he dicho que suena ridículo, pero la fe es la fe, aunque no mueva montañas, ni réplicas y menos aún caricias.
Si os digo que puede vivir sin fe, os mentiré. No puedo vivir sin fe. Pero tampoco puedo creer en ella. Solo sé fingir que la conozco, pero ella -la muy puta- me espera todas las noches tras mis párpados. Y bien sabe ella que siempre acudo a su silencio.
Frantz Ferentz, 2016
Sem comentários:
Enviar um comentário