DE FIDE VI

Va ploure de nou sobre la meva fe. Ella es va quedar immòbil, mirant el buit. De cop i volta em va demanar si de debò creia en ella. I tant que si, li vaig dir, però la meva resposta em va deixar un gust d'úter estèril. La meva fe va seguir mirant la pluja fins traçar-li canals en la memòria. No sabia què dir-li. No sé si ella entenia el meu silenci.

"Vindran d'altres temps", em va dir encara sota la pluja, "i em creuràs". "Et creuré?", li vaig preguntar. Ella, sense moure's, em va acariciar tot lenta l'ànima fins a xopar-me. "Em creuràs", va repetir. I se'n va anar en silenci cap al fons de la pluja, com si fos una dona nua.

Volvió a llover sobre mi fe. Ella se quedó inmóvil, mirando al vacío. De repente em preguntó si de verdad creía en ella. Claro que sí, le dije, pero mi respuesta me dejó un sabor a útero estéril. Mi fe siguió mirando la lluvia hasta dibujarle canales en la memoria. No sabía qué decirle. No sé si ella entendía mi silencio. 

"Vendrán otros tiempos", me dijo aún bajo la lluvia, "y me creerás". "¿Te creeré?", le pregunté. Ella, sin moverse, me acarició lenta el alma hasta empaparme. "Me creerás", repitió. Y se fue en silencio hacia el fondo de la lluvia, como si fuera una mujer desnuda.

Frantz Ferentz, 2016

DE FIDE V

Avui al matí la meva fe plorava. Li vaig passar la mà pels cabells i li vaig preguntar amb el meu silenci perquè. Ella, respectuosa amb el meu silenci i amb el seu silenci, em va respondre en llàgrimes que jo no vaig saber interpretar en aquell moment. 

Mai no havia vist una fe plorar. Sempre havia pensat que, precisament, la fe és el recolzament d'aquell que plora, però mai m'hauria imaginat que el creient hagués de recolzar la seva fe quan ella plora. I per un segon, vaig deixar de veure una fe i vaig veure una dona i li vaig acariciar els llavis amb els meus llavis i ella no s'hi va oposar. 

Atent, això no es fa amb la fe. Qui besa la fe? Qui? Seria cosa d'heretges. Blasfem!! em vaig cridar.

Però ella es va aturar de plorar. I va somriure. I amb el silenci amb què ens comuniquem em va dir «gràcies». I se'n va anar a murmurar unicorns, que no és una cosa sagrada, però sí immensament plaent.

Esta mañana mi fe lloraba. Le pasé la mano por el cabello y le pregunté con mi silencio por qué. Ella, respetuosa con mi silencio y con su silencio, me respondió en lágrimas que yo no supe interpretar en aquel momento.

Nunca había visto a una fe llorar. Siempre había pensado que, precisamente, la fe es el apoyo de quien llora, pero nunca me habría imaginado que el creyente tuviera que apoyar a su fe cuando ella llora. Y por un segundo, dejé de ver una fe y vi una mujer y le acaricié los labios con mis labios y ella no se opuso.

Cuidado, eso no se hace con la fe. ¿Quién besa a la fe? Sería cosa de herejes. ¡¡Blasfemo!! me grité.

Pero ella dejó de llorar. Y sonrió. Y con el silencio con que nos comunicamos me dijo «gracias». Y se fue a susurrar unicornios, que no es cosa sagrada, pero sí muy placentera.

Frantz Ferentz, 2016